Amsterdam

Una cadira sense pressa,
volen onades sense son,
un full de mapa i quatre coses que he pescat,
com una clau que no obre enlloc.

Postals, de no saps on, clavades
al tros de fusta més vell del món.

Som,
som passatgers a l’abordatge
dins l’ampolla del missatge,
on ens porti el corrent,
que ni tan sols va calcular la mà d’algú
que ens va llençar al mar.

Una finestra estava encesa
damunt la costa de Babel,
i vaig trobar-me tot surant per Amsterdam
mirant el port amb en Jacques Brel.

La resta era un reflex a l’aigua
dels edificis que han naufragat,
i un dels mariners buscant la clau
que un dia li va caure i mai més no va trobar…

Som,
som passatgers a l’abordatge
dins l’ampolla del missatge,
on ens dibuixi el vent,
tan invisible que hem confós amb el destí.

Som,
som passatgers amb l’equipatge
dins l’ampolla del missatge,
on ens porti el corrent
que ni tan sols va calcular la mà d’algú
que ens va llençar al mar.